No et demano que m'esperis

que no fugis lluny de mi

no vull ser el que t'escolta

quan no saps el que vols dir

no et demano que em sorprenguis

sols diguem la veritat

no vull que et facis enrera

sense pressa arribarà

ja no mires mai enrera

perque et sents acompanyat

perque saps que amb un somriure

tornaré

ja no et queda res a perdre

perquè tot ho vols donar

vius al dia

saps que mai no es massa tard

sols regala'm un somriure

si és alegre el teu moment

si sents lliure les idees

sigues sempre el que vols ser

ja no em que da res per perdre

ja no vull amagar res

i quan tornis tant sincera

jo podré veure qui ets

ja no mires mai enrera

perque et sents acompanyat

perque saps que amb un somriure

tornaré

ja no et queda res a perdre

perquè tot ho vols donar

vius al dia

saps que mai no es massa tard

no deixaré 'que' res ni ningú

em pugui prendre el meu present

i seguiré al teu costat

ja no mires mai enrera...

jo no vull que siguis meva

sols et vull al meu costat

tant me fa si vens et quedes o te'n vas

gracies per deixar-me veure

que em mereixo aquest regal

que estimant mai res no em tronarà a fer mal...

La llum al final del túnel

Aquesta escena sempre s'ha associat a la mort. Es diu que és el que veus quant estàs dins els darrers instants de la vida, aquells instants que no ets ni viu ni mort. Veus un túnel negre, que pel fet de ser negre t'impedeix veure com és, i una llum atraent al final. La llum és cap on camines o et dirigeixes, i és quant hi arribes que passes a una altra vida i vas camí al paradís o a l'infern, qui sap!!

Per ser diferents, com sempre, noltros l'associarem a un moment negre de la nostra vida. Un moment que no veus clar més que alguna cosa que realment t'atreu al final. És un túnel negre, que pel fet de no veure que hi ha pel terra o pels voltants ja intueixes que cauràs a terra, però com que el que hi ha al final t'atreu tant t'aixecaràs i tornaràs a partir.

Aquí estic, de genolls a terra dins el fosc túnel, després d'un gran esclat degut a una trava que hi havia enmig, que per la foscor no vaig poder veure. Però no estic ajagut a terra lamentant-me de la caiguda, ja estic de genolls, ja m'estic aixecant i tornaré a partir cap a la llum. A la llum hi veig el teu reflexe i és el que m'atreu, que se que ets al final del túnel que m'esperes. Se que una vegada arribi a la llum arribaré a tu, el meu paradís. També se que d'aquí a que arribi a la llum hi ha la possibilitat de que torni a caure, de que la caiguda em faci mal i em plantegi el tornar arrera, però el simple fet de veurer-te guaitant al final d'aquest, em farà aixecar-me de cop i tornar a partir encara amb més força i més ganes d'arribar a tu. Les meves ànsies d'arribar es deven a tu, a les ganes de començar aquella nova vida amb tu, dins el nostre paradís. Vull córrer el risc de tornar a caure i fer-me mal perquè vull arribar, vull arribar a tu, és tot el que vull.

Voler es poder, i jo... vull!!

Irreals

Irreals com un somni són ses emprentes que vas deixar en
es meu cor
I sa rovada de sa matinada quan ten vas anar...vull fondre
Vull moldre es record,
per què és tan amarg aquest sabor que m'has deixat!
Oh! Mare, mare, dolça mare, aconsellam. No! No! No!

Per què això me passa a jo? Perque es rencor me guanya?
S'odi i s'amor se donen sa mà...
M'has robat sa vida, i jo... no vull viure d'enganys...

I això és perquè un gris vel no em deixa veure aquell
estel que vol minvar.
I jo te vull cantar coses d'ahir per tenir més clar: que
tu per jo ets com es far que guia a un mariner perdut, a la
mar blava, blava i verda com els teus ulls. No! No! No!

Per què això me passa a jo? Per què es rencor me guanya?
S'odi i s'amor se donen sa mà...
M'has robat sa vida, i jo... no vull viure d'enganys...

No! I aquells ullets! Tan petitets!
Me miren...i és que me maten.
D'Orient m'arriba es teu perfum....
Amors anacrònics, van ser dolços, màgics, però...
antinaturals.
Van ser quatre dies que se perllonguen una eternitat...
I què hauria estat? Merda! No hi pensis més,
mira que tens s'estrella més brillant des firmament...

Per què això me passa a jo? Per què es rencor me guanya?
S'odi i s'amor se donen sa mà...
M'has robat sa vida, i jo no... no vull viure d'enganys...

Camí tallat per una esllavissada

Una esllavissada és un desplaçament de terreny a una vessant per acció de la gravetat. Tot i que generalment estan associades a pluges, també poden produir-se com a conseqüència de terratrèmols o a causa de l'acció continuada dels moviments de la terra.

Les esllavissades fan molt mal, arrassen amb tot el que troben al seu pas, cases, animals, vegetació, persones, carreteres... On més impacte tenen és quan succeeix a la vora d'una carretera, ja que degut als desprendiments que caven a dins aquesta s'ha de tallar el pas. Ens impedeix l'avançar per aquella carretera que anàvem circulant amb tranquil·litat, no arribarem al nostre destí. Ens durà molt més temps del que feiem compte i hi haurà molta feina. S'haurà de netetjar i depenent de la força de l'esllavissada reconstruïr la carretera, cosa que serà molt costós i de molta duració. Fet que moltes vegades ens duu a cercar una altra ruta i emprendre el camí per una altra carretera.

Podem fer de la nostra vida un camí. Un camí que moltes vegades està a l'ombra d'aquella muntanya de sentiments, obsessions i pensaments que haviem anat fent a la vora d'aquell camí. Érem a dins un viatge plàcid i còmode, on tot el que teniem acaramullat a la vorera ens feia disfrutar del viatge però, ja sigui per gravetat, per un terratrèmol o per continuus moviments aquella preciosa muntanya ha sofert una esllavissada i tot ha pegat enmig del camí. Tot ha quedat escampat per enmig del nostre camí. Tot està mesclat, embullat, no hi ha res al seu lloc, i com a tota esllavissada a vorera de camí, ens ha tallat el pas.

Aquí esteim, contemplant el que tenim al davant. Veient com aquella preciosa muntanya que ens feia agradable el viatge per el nostre tranquil i a la vegada emocionant camí s'ha desfet, ha quedat tota escampada i destroçada. Durà molta feina el fer net el camí, i serà molta més feina encara el recompondre aquella preciosa muntanya que havíem fet. Però, el que realment contemplam i miram fixament no és el temps que ens durà netetjar el camí i posar-ho tot al seu lloc. El que miram i ens preocupa és el veure si aquesta esllavissada ens haurà espenyat el camí, aquell camí que em portava a tu, aquell camí que no hagués abandonat per cap altre factor, però que a n'aquest punt, em fa plantetjar-me el fet de que el camí s'ha espenyat i que hauré de cercar una altra ruta per continuar caminant, per no estar més temps aturat, perquè aqui aturat, al sol, veient com tot el que tenia s'ha enfonsat i que no puc seguir caminant per on ho he apostat tot, per on realment vull seguir, em destrossa per dins. Moltes vegades, la naturalesa ens impedeix fer el que nosaltres realment volem, ens fa adaptar-nos als seus desitjos.

Aqui estic, contemplant-ho, mirant de decidir que fer, amb totes les ganes del món de netejar i recompondre el camí per poder seguir amb el meu viatge, però el que ja em dit, veurem si s'ha espenyat el camí i haurem de voltar o, si inclús passam per damunt les restes d'aquesta esllavissada, la deixam enrera i seguim pel mateix camí construïnt una nova muntanya a la vorera, aquesta vegada ajudats de l'experiència que hem viscut i la feim molt més segura. Anam construint una muntanya la qual no pugui sofrir esllavissades, on tot el que hi afegiguem sigui per fer-nos més plàcid el camí i no sigui cap factor ajuda a una pròxima esllavissada.

Netetjam, passam per damunt o voltam?

Camins

El pes d'una llàgrima

Les llàgrimes són un líquid produït pel procés corporal de la lacrimació, o simplement de plorar, per tal de netejar i lubricar l'ull. Les llàgimes están composades per un 98% d'aigua. Hi ha diferents tipus de llàgrimes, tot depenent del factor que els provoca. Cercant informació he arribat a la conclusió que hi ha tres de tipus de llàgrimes:

- Llàgrimes basals que fan la lubricació contínua.

- Llàgrimes reflectives com quan s'irrita l'ull (per tallar cebes per exemple) o amb il·luminacions excessives.
- Llàgrimes per emocions, que poden ser negatives o possitives. Aquestes llàgrimes tenen una composició química diferent de les llàgrimes basals i les reflectives ja que contenen més hormones.

Parlant dels dos primers tipus direm que són unes llàgrimes "buides", que no pesen gens. El seu pes és simplement el del seu volum d'aigua, ja que dit que són un 98% d'aigua, són tot aigua. Dins el 2% restant no hi trobam res que tengui un pes específic, res que els doni força ni volum. Per tant, són unes llàgrimes d'allò més comú, i les torcam ja només quant naixen. No tenen més sentit que aquell de protegir l'ull.

Però quant passam a analitzar el tercer tipus de llàgrima, veim una cosa diferent. Esteim igual a davant un 98% d'aigua, però amb un 2% restant molt diferent. És un 2% ple de sentiments, és ple d'energia, emocions, inquietuds, pensaments, etc., cosa que li dóna un gran pes a aquesta llàgrima. És una llàgrima que ens allibera de tot allò que ens menja per dins, d'allò que volem expressar i no ho podem expressar per la boca, i simplement ho expressa aquella llàgrima. Majoritàriament, hi ha més sentiments, emocions i intencions a dins una llàgrima d'aquestes que a dins un any de converça entre persones. És aquella llàgrima que tarda en nàixer, que s'enganxa a la pupil·la de l'ull uns quants segons i que llavors s'amolla uns centímetres amb força. Degut al gran pes interior que ens allibera la deixam recórrer el pòmul, la galta i fins arribar-nos quasi a la barra, que és quant la torcam, quant la desfeim. Amb la mà que la torcam no notam el pes d'aquella llàgrima, però si poguéssim mesurar el pes que ens allibera dins nosaltres ens sortiría una gran xifra.

És la llàgrima que em cau quant pens amb el que escric, és la que em banya el teclat de l'ordinador quant escric sobre els meus sentiments, és aquella llàgrima que pesa tones, però és aquella llàgrima, que gràcies a ella puc seguir endavant, ja que m'allibera i m'ajuda amb aquest gran pes interior de sentiments i emocions que em reprimeixen. No m'amag d'això, estic escriguent amb els dits omits dàllò que em cau dels ulls, d'aquelles llàgrimes que els hem donat un gran pes, d'aquelles llàgrimes que et diuen t'estim, t'anyor, et vull tornar a veure i mil coses més que per la boca, al no tenir-te al davant, no et puc dir.

No li impedeixis sortir, fes-la nàixer i deixa-la recórrer el seu camí!!

A vista de telescopi

El telescopi es aquell utensili tan utlitzat des de fa tants d'anys per obtenir una imatge ampliada i apropada d'allò que no podem percebre amb claritat amb els nostres ulls. Ens permet rebre una imatge clara d'una cosa que tenim molt enfora, donant-nos la sensació de tenir-ho aprop. Per recordar que és una simple imatge ampliada i que està a una distància immensa hem de desferrar la nostra vista del visor del telescopi o simplement pensar que esteim mirant a través d'un aparell amb unes peculiars característiques. Amb el telescopi només mires a un lloc fixament, no tens un gran camp de visió, però, d'això es trata, d'observar i tenir el ment al que a un li interesa.

Això es dóna a la vida mateixa. Hi a moments que només et centres en una cosa i tot el que tens dins el cap, o els sentiments que desprenen el teu cós, t'impedeixen veure res més. Estàs mirant a través d'un telescopi, perquè a més de només mirar a un punt fixe, se t'amplia. Et dóna la sensació de tenir-ho a l'abast de la mà, on realment és enfora de tu.

Una vegada desferrada la meva vista de l'objectiu del telescopi i vist que tenc molt enfora el que em pensava tenir aqui, que ho tenia a davora, que ho tenia fet, veig que és molt més enfora del que em pensava, ho veig quasi inassolible. A simple vista no li veig ni la fesomia a la situació que tant he sospirat per ella. El meus pensaments i sentiments m'han fet de telescopi i m'han fet estar centrat només en un punt de l'univers que he estat vegent ampliat i molt més aprop del que realment és. Ara que hi veig a través dels meus propis ulls i veig el que realment hi ha, se'm crea un dubte dins el cap, es millor ara que veig la realitat tal com és o era millor quant veia i creia aquella imatge fixa i ampliada d'una realitat molt llunyana? Per calcular la distància real, el millor és una vegada saps com es veu realment des de tu cap on mires, fer-ho a l'inversa, saber com es veu des de l'altra punt cap a tu. D'aquesta manera veuràs una imatge més real de la distància que vos separa.

Mostra'm com ho veus i veuré com mostrar-me!!

Vull tornar a ser ocell

Les aus són l'únic ésser viu de la terra capaç de volar, cosa que els fa ser envejades per molts de nosaltres. El vol sempre s'ha associat amb la llibertat i a tots ens agradaría poder volar per propietats pròpies.

Tenen aquesta capacitat degut a l'impuls que es donen amb les ales, però l'impuls de les ales no és suficient. Hi ha aus que tenen grans ales però no volen. Per volar, a més de tenir ales, necessiten tenir les cavitats òssees buides, cosa que alleugereix molt el seu esquelet i fa que l'impuls que es donen amb les ales sigui suficient per enlairar-se. Una vegada enlairades assaboreixen aquest sentiment de llibertat.

Jo he estat au molt de temps. No volava, però anava amb el cap i tot el cos ben dret disfrutant de la llibertat mental que això em proporcionava. No tenia massa pes dins mi mateix, tot era lleuger i passatger, res tan pesat com per no deixar-me aixecar. Però de cop i volta em trob amb el cap ple de pensaments, el cor ple de sentiments, l'esquena carregada de responsabilitats i les butxaques plenes d'intencions i objectius, o més ben dit, intenció i objectiu.

Tot això sumat dóna un pes elevat, pes que no em deixa alçar el cap, i moltes vegades no em deixa ni alçar-me a jo mateix. Per molt que mogui les ales no puc enlairar-me, les meves cavitats són plenes del que ja he dit, i per alliberar-me de tot això i ser au una altra vegada necessit compartir-ho amb algú que voli alt, que vagi lleuger de tot això. Compartint els sentiments i pensaments equilibrarem aquest pes interior que no em deixa enlairar. Volarem tots dos junts a una mateixa altura i dins una mateixa llibertat, la nostra.

Comparteix aquests sentiments i pensaments amb mi i volem cap a la nostra llibertat!!

Ara

Camí de salmó

El salmó, és un peix d'aigua dolça, si, dolça, cosa que ja determina que no és un peix comú, que és peculiar. Neix a aigües dolces, creix a mars o oceans, aigües salades, i després culmina la seva vida dins l'aigua dolça. Abans d'arribar a la plenitud de la seva vida, té un llarg camí a recórrer, ha de remuntar el riu en sentit contrari a la corrent de l'aigua, evitar esmolades roques, temibles depredadors, grans salts d'aigua, etc. i tot això, per arribar al naixament del riu i poder aplegar-se amb qui li interesa, en aquest cas més peixos de la seva espècie, en el meu cas, TU.

Aquí estic jo, amb un llarg troç de riu recorregut, havent superat moltes dificultats, depredadors, esmolades roques, pescadors, grans salts, i fent un gran esforç, perquè per circumstàncies, estic nedant a contra corrent. Però aquí estic, fent l'últim esforç per arribar a d'alt, traguent forces d'on sigui, evitant com sigui les dificultats i les traves, que no són poques, perquè se que som aprop d'arribar. Durant tot el camí la meva mirada ha estat fixa, cap endavant, vegent-te al final del difícil recorregut, perquè el veurer-te al final i saber que aquest costós camí és per arribar a dalt del riu amb tu, és el que em fa treure forces per seguir lluitant i remuntar el riu amb energia. I per circumstàncies, sentiments i voluntats aquí ens hem trobat, quasi al final del riu, m'has surtit a camí. T'has posat en perill, sortint de les aigües tranquil·les, però no del tot, ni netes del tot, d'on éres. Has davallat un troç de riu per venir al meu costat, per fer aquest darrer troç junts i, una vegada davora jo, ja només ens falta aquest darrer salt, és el salt més difícil de tots, és el salt que ens durà a les aiguës tranquil·les de veres, netes de depredadors i dificultats, on podrem viure els nostres moments amb plenitut i tranquil·litat. Se que m'has sortit a camí perquè arribi a dalt amb tu.

Facem una cosa!! Dona'm la mà i facem el bot plegats!! Si agafam força junts i hi posam tot el sentiment, passió i voluntat que desprenen les nostres mirades, superarem aquest gran salt i nedarem dins ell gran llac, aquell llac pel qual hem estat lluitant tot el camí que hem recorregut, aquell llac que desprén armonia, aquell llac que sabem que és on volem estar. Salte'm plegats i disfrutem del que ens ha donat la nostra lluita!!

Em dones la mà?

Dolç envoltori per un aspre caramel

Moltes vegades ens guiam per el que veim, per les aparences. Si una persona o una cosa te bona pinta o bon aspecte és bò o creim que pot anar bé, però si no ens agrada a la vista ja no perdem el temps pensant si pot anar bé o si pot esser bona persona. Moltes de les vegades que ens fiam del que veim, l'envoltori, ens acabam arrepentint perquè l'interior, el caramel, ens decepciona fort. No és el que em semblava sería!! Quantes vegades s'ha dit aquesta frase!!

D'això hi ha molta gent que se n'aprofita, molta de gent que es fica dins l'envoltori que li pareix més convenient per l'ocasió i, zas!! ja te l'han pegada!! Però la culpa no és seva, és teva per deixar-te endur per les teves emocions més primàries. De ben segur que a l'hora de comprar un cotxe el mires bé per dedins, no només mires el color de fora. Doncs amb tot hauria de ser igual, perquè d'un caramel el que et menjes és el de dins, d'un cotxe on tu estàs és a dins i d'una persona el que vos unirà o vos farà enfora és això, el que sigueu en total, no només l'envoltori.

Sota el domini dels llums

Qui no ha vist mai pel·lícules d'algú que vol dominar el món? Doncs ells ho han aconseguit!! Si, uns simples llumets han aconseguit dominar-nos a tots.

Ens pensam ser l'espècie més avançada i més intel·ligent del planeta. Ens veim per damunt totes les altres espècies. No soportam que ningú extern a nosaltres ens faci els comptes. Volem ser totalment independents i volem ser lliures. Però esteim baix el domini d'un parell de llumets. Com podem veurer-mos superiors a la furia d'un lleó o a la força d'un elefant i acotar les orelles a davant un parell de llumets? Així d'insignificants som en realitat.

Esteim baix el domini dels semàfors. Ells són qui duen el ritme del món, són els qui et diuen si has d'avançar o si t'has d'aturar, uns simples llumets. Uns llumets que al carrer ens dominen a tots i a totes hores. Els cotxes, autobusos, trens, avions, peatons, tot ho controlen els semàfors. Fins al punt que si ens llevàssin els semàfors de les ciutats allò seria un caos, un desastre. Ja no només és que ens controlen, sinó també que depenem d'ells.

Què significa ser una persona freda i tenir el cor gelat?

Pot interpretar-se de diferents maneres. Una persona així pot esser passiva, calculadora i diferent. També podría ser desapasionada i molt dura per deixar-se impressionar per els aspectes humans, per sentiments. Pot esser una persona que té poca sensibilitat davant el sufriment dels altres, ella és lo primer, ho és tot. Moltes vegades les persones “fredes! només necessiten el contacte humà per mostrar una cara diferent, amistosa i comunicativa.

Una persona així no es detecta a simple vista, i majoritàriament solen tenir fàcil connectar amb la gent. Necessiten gent al seu voltant i ben aprop per sentir-se importants. No pensen en els demés ni en les necessitats dels altres, es centren només en les seves necessitats. Et donaran una mà si els ho demanes però en agafar-la pareixerà una mà de màrmol, notaràs una mà freda com el mateix màrmol, sense sentiments com la pedra i sense intencions com tota ella.

Davant una persona així actua com si et trobassis a davant un gran cub de gel, da-li foc i que es fongui!!

Un silenci val més que mil paraules

El silenci és aquell estat que es crea quant no es sent ni una mica de renou, no es sent res de res. Llavors deim que tot està en silenci, no sentim res, ningú xerra, però realment no sentim res?

Hi ha silencis que diven més coses que les paraules. I no només en el sentit de qui calla otorga, sinó en tots els sentits. Dins un silenci hi ha moltes coses que quant hi ha renou no entenem per molt clares que les vegem. La situació, el context, els gestos, tot això expresa una realitat dins el silenci, una realitat que sovint no es pot resumir a una frase però que dins el silenci l'entenem en qüestió de segons. Escoltant el silenci podem entendre coses que si ens contes no les conseguim entendre. El silenci és com un món apart, un món fascinant, on tot és més fàcil d'entendre i on no hi ha mentides perquè tot mostra la seva cara més real. Desvetlla intencions, sentiments, estats d'ànim, i mil coses més. No és lo seu amagar-se dins el silenci, però si està bé tenir-lo sempre en compte. El silenci existeix, i si existeix no és perquè sí, és per desenvolupar una funció dins aquest món: parlar sense dir res. Escolta el que diu el silenci i entedràs moltes coses que ara per ara et resulten impossibles d'entendre.

Ens veim dins el silenci.

Recepta per ser feliç

INGREDIENTS
1 kg. de records infantils
2 taces de rialles
2’5 kg. d’esperances
100 gr. de ternura
40 llaunes d’alegria
1 culleradeta de locura
8 kg. d’amor
5 kg. de paciència

PREPARACIÓ:
1- Neteja els records, llevant-los les parts que no serveixin o estiguin fetes malbé. Posa-hi les rialles, fins formar una pasta suau i dolça.
2- Ara, afegeix les esperances i deixa-ho reposar, fins que dobli el seu tamany.
3- Renta amb aigua cada una de les llaunes d’alegria, fent-les a trocets petits i mescla-ho amb tota la ternura que trobis.
4- Apart, incorpora la paciència, la cullaradeta de locura i la tendresa que et quedi. Reserva-ho.
5- Divideix en porcions iguals tot l’amor i tapa-ho amb la mescla anterior.
6- Enforna-ho tota la teva vida dins el teu cor.
7- Disfruta-ho sempre amb qui et demani el cor.
**Consell: Pots posar-hi també a la mescla anterior dues cullaradetes de comprensió i 300 gr. de comunicació per a que aquesta recepta duri per sempre. També està bé afegr-hi un tassoó de fer felissos als demés.

BON PROFIT!!

Mata els meus dimonis i mataràs també els meus àngels

Baixant com un riu

Soc com un riu, vinc d'un naixament i vaig avançant cap a una desembocadura desconeguda. A troços estic tranquil i l'aigua corr amb calma, i de sobte, sense esperar-ho ni avisar, la cosa canvia i comença una forta baixada on hi ha fortes corrents, roques, remolins, etc. Però al cap d'una estona torna a la calma, torn a ser un riu calmat on l'aigua corr amb normalitat i on s'hi pot navegar i inclús nedar. Hi ha molta vida dins meu, peixos, plantes, ocells que venen a beure de mí, etc. Però de cop i volta pas a quasi no dur aigua i espant els banyistes, les barques, els peixos, les plantes ja no neixen i els ocells ja no venen a beure. I al cap d'una estona torn a ser el riu d'abans, aquell riu tranquil on tot és calma i tranquilitat i que quasi es toca l'alegria de l'ambient. Però amb poc temps torna venir un fort remolí que em porta a dur una forta baixada d'aigua amb molt perilloses corrents que ofeguen als banyistes i enfonsen les barques, esmolades roques per enmig que fan mal a qui s'hi acosta, però torna la calma al cap d'una estona i tot torna a la normalitat.

Som un riu amb alts i baixos i que se me presenten molts entrebancs durant la meva baixada, com tots els rius del món, però estic tranquil d'aquests alts i baixos dins mí, perquè estic ben convençut que, com qualsevol riu, tendré una feliç desembocadura i s'hauran acabat les historietes de corrents, roques i remolins. Estic convençut que desembocaré a un gran llac on la tranquilitat serà permanent, on ja no se prensentaràn roques esmolades que fan mal a qui s'hi acosta, ni remolins que ofeguen als banyistes. Per això seguiré baixant i deixaré enrera aquest remolí i aquestes roques que m'entrebanquen i avançaré cap a la desembocadura al gran llac. No pot ser molt enfora, jo ja respir l'olor a tranquilitat que desprén.

Vius en armonia amb el que t'envolta?

L'armonia dins la música és un conjunt de notes que sonen a la vegada i que sonen bé. Que expressen i transmeten moltes coses dins la seva progressió armònica. Per obtenir aquesta armonia no pot fallar cap nota, cap temps, cap silenci, no pot fallar res. Tot és igual d'indispensable. I serà llavors quant sentiguem aquesta armonia.

A la vida és ben el mateix. Es pot viure amb armonia? Si, i és igual de difícil aconseguir-ho. Podem fer la similitud de que la vida és el pentagrama, les persones som les notes, les etapes de la vida són els compassos, els fets i les accions són els silencis i els sentiments són els que marquen els ritmes. Aquesta similitut mostra molt bé lo difícil que és aconseguir viure amb armonia, viure mentre tots aquests factors, lligats uns als altres, es complementen i compenetren a la perfecció.

Es tracta de començar com a la música, primer dibuixar el pentagrama que pot esser encaminar la teva vida, després col·locarem les persones amb les seves accions i els seus fets (notes i silencis) a dins la nostra vida, triant bé quines notes i quins silencis posam. Seguirem triant un ritme adequat per a la nostra vida, un ritme que hem dit que el marcaran els sentiments i finalment organitzarem aquestes notes i silencis amb el ritme que li donam amb ajuda dels compassos (etapes de la nostra vida). I jo crec que seguint un poc aquest ordre aconseguirem viure amb armonía.

Fes de la teva vida una cançó i veuràs com vius en armonia amb el que t'envolta. I recorda que tan important és una nota com un silenci.

Una nova façana

Segurament vos heu fixat moltes vegades en el canvi que ha fet una casa després d'arreglar la façana. Però també segurament heu vist que a moltes cases l'unic que arreglen és la façana. Ho fan així perquè no és guapa a la vista o perquè la veuen antiquada. El problema, és que l'interior de la casa segueix essent igual, exactament igual que abans d'arreglar la façana. Han arreglat la casa de cara a la vista dels altres però el que és la casa en sí segueix essent ben la mateixa.

Això passa igual amb les persones i amb els problemes que ens sorgeixen a la vida i el que volem transmetre als altres. Molts intenten arreglar-se per fora per aparentar haver canviat però per dins són ben els mateixos. I amb els problemes o les inquietuts intentam transmetrer-les amb una façana renovada, però l'autèntic problema hi és, encara que el plantejam dissimulat perquè no sigui tan violent o perquè no ens interesa esser-hi quant qui el rebi vegi que realment li feim mal amb allò. Li hem embolicat d'una manera guapa però a dintre hi ha ben el mateix, el dolor. I no per tenir una bona façana és un dolor agradable, no, l'interior és ben el mateix. I amb això intent fer veure que si, que l'interior conta, i que és el que realment conta. Ja sigui l'interior d'un mateix com l'interior d'un missatge.

Sortit de dins l'obscuritat

Passejava una nit sense lluna per un carrer on no hi havia ningú més, on no passava cap cotxe, les faroles no funcionaven i on no es sentía el més mínim renou. I de sobte, de dins un obscur carreró, va sortir, va sortir a tota pressa dirigida a mi una cosa molt estranya. Jo no veia res, sabia que algú o alguna cosa venia ràpidament cap a mi per dins la foscor, però sense conèixer el perquè. No vaig saber com reaccionar en aquell moment, vaig quedar perplexe. I que havia de fer jo a davant tal situació? Esperar-lo i intentar agafar-lo i identificar-lo per si era algú conegut que venia a saludar-me emotivament o córrer per si era algú o alguna cosa amb intencions de fer-me mal? La qüestió era actuar, però tan perplexe vaig quedar que no em vaig ni moure, i tal cosa o tal persona em passà a les totes per damunt sense jo saber què o qui era. Des d'aquell dia he tornat passar per allà mateix un centenar de vegades i no he tornat veure allò. A dia d'avui encara no se que era allò que va sortir de manera inesperada d'aquell fosc carreró, i seguesc amb l'intriga de saber què era allò que venia cap a mi i que per culpa de la meva perplexitat no vaig aconseguir saber que era, encara que fos per aferrar-m'hi o per partir a córrer.

Avui no posaré una relació de l'escrit amb el que podría representar per a mí dins el món dels sentiments i les emocions. Deixaré només el que sol esser el primer paràgraf dels escrits que faig per a la vostra lliure interpretació. Pot esser interessant comparar diferents maneres d'interpretar-lo.

La falsetat

Parlant de la falsetat no sabem si parlam d'una virtud o d'un defecte. Una virtud que et fa que et permetis adaptar a tothom i a tot sense realment estar-hi o un defecte que no et permet mostrar-te tal com ets als demés.

Des del meu punt de vista veig més lo seu decantar-se de la banda que la falsetat és un defecte. És com rebre un bitllet fals. A primer cop de vista et va bé perquè pareix real però una vegada t'has fixat detingudament amb ell veus que no és de veres, que no és com l'havies vist al primer cop de vista, te n'has duit un bon desengany. Et fa ràbia ja no per el simple fet de que t'han robat, sinó perquè et dóna la sensació de que algú se n'ha rigut de tu. S'ha aprofitat de la teva inocència o de la teva creença en l'honestitat dels demés.

Dins el joc de sentiments que es mou entre una parella o entre un grup d'amics o coneguts també hi té un paper important la falsetat. Una persona falsa aconsegirà fàcilment arribar-te i fer-se amb el teu apreci per el simple fet de ser com a tu t'agrada. Però amb el temps i amb les situacions i obstacles que es crusaran per enmig veuràs que no és realment qui aparenta ser. I serà llavors quant el sentiment de dolor serà gros, i no serà gros per part de la persona falsa, sinó que serà difícil de passar per a tu. Per a tu perquè t'havies fet a l'idea de tenir una bona persona al teu costat. I a més del mal estar pel fet de perdre aquesta bona persona del teu costat s'hi ha d'afegir el fet de que s'han estat riguent de tu. El primer contacte amb una persona és important, però no neguis mai el segon no sigui cosa que no sigui igual que el primer, et pot evitar mals moments.

La falsetat és tan senzilla que pot complicar-te molt les coses. Sigues tu mateix/a. La falsetat és una assassinat a la veritat.

Feim un descans per fer unes rialles?

Per tots aquells que diven no puc!!

L'arbre dels problemes

"Això era un fuster que tenia contractat per ajudar-me a arreglar una vella granja de fusta, i amb això que acabà el primer dia de dura feina. Durant aquell dia se li havia espenyat la talladora elèctrica i li facé perdre una hora de feina i després el seu camionet no arrancà i jo el vaig haver d’acompanyar. Tot eren problemes per ell.

Mentres el duia a casa no digué ni paraula, pensant en tots els problemes que tenia i els maldecaps que portava a dins. Quan ja haviem arribat i es dirigia a peu cap a la porta de casa seva s’aturà a davant un arbre i tocà amb les mans les puntes de les branques. I seguí cap a casa seva amb una cara totalment tranformada, una rialla d’orella a orella i uns ulls brillants d’alegria que no pareixia el mateix.

El sent demà li vaig demanar que feia amb aquell arbre que li canvià la cara. I em va contestar que era el seu arbre dels problemes, que abans d’entrar a casa hi penjava els problemes i els maldecaps i els recollia el dematí abans de partir cap a la feina. Ho justificà diguent-me que els altres no eren culpables dels seus problemes i els seus maldecaps i per no fer-ho pagar als altres els penjava a l’arbre. I el divertit fou que digué que després d’estar amb els seus sense problemes els matins quant va a recollir-los no n’hi ha tants com pensava haver-hi penjat el dia abans."

I ara jo em deman: perquè no cercam un arbre dels problemes cada un i així en tenir problemes o maldecaps podrem conviure bé i no ens ho farem pagar uns als altres? Segur que hi sortirem guanyant tots!!

Què és el fracàs?

- Fracàs no significa que estiguem derrotats, significa que hem perdut només una batalla.

- No significa que no hem aconseguit res, significa que hem aprés alguna cosa.

- No significa falta de capacitat, significa que hem de fer les coses d’una manera diferent.

- No significa que som inferiors, significa que no som perfectes.

- No significa que hem perdut el temps, significa que tenim bones raons per começar de nou.

- No significa que hem de fer-nos enrera, significa que hem de lluitar amb més força.

- No significa que mai aconseguirem les notres metes, significa que tardarem un poc més a arribar-hi.

La perseverància

T’has posat a observar i pensar l’actitud dels ocells a davant les adversitats?

Estan dies i dies fent el seu niu, recollint materials a vegades duits des de molt lluny i quan està acabat i a punt per fer-hi els ous, les inclemències del temps, l’obra de l’ésser humà o d’algún animal el destrueix i tira per terra tot el que amb tant d’esforç havia aconseguit. I que fa l’ocell? Plora, es paralitza, abandona la tasca?

De cap de les maneres. Torna a començar, les vegades que facin falta, fins que dins el niu hi hagi els primers ous.

Moltes vegades, abans de que naixin els ocellets, es torna a destruir el niu, aquesta vegada amb el tan preciat i estimat contingut per la mare. Aquí un ja ho deixaria tot, però l’ocell no. Torna a començar de cero, mai enmudeix. Segueix volant, cantant i torna a construir un nou niu.

Has sentit que la teva vida, la teva feina, la teva família, els teus amics no són el que somiares? Has volgut dir basta, no es val la pena l’esforç? Es massa per a mi? Estàs cansat de tornar a començar, del desgast de la lluita diària, de la confiança traicionada, de les metes no assolides quan estaves a punt de fer-ho?

Per molt que et golpegi la vida no t’entreguis mai, posa la teva esperança al front i tira endavant. Lluita. No et preocupis si durant la batalla et fas alguna ferida, és d’esperar que això succeeixi. Junta els troços de la teva esperança, forma-la de nou i torna a la lluita.

No importa el que passi, no decaiguis mai. La vida és un constant desafiament però val la pena acceptar-lo i afrontar-lo amb valentia i esperança.

Proverbis Japonesos

Si fas plans per un any, sembra arroç.
Si fas plans per 20 anys, sembra un arbre.
Si fas plans de per vida, educa a una persona.

Puc derrotar-te físicament amb o sense raó,
però a la teva ment només puc derrotar-la amb el raonament.

Em llastimava de no tenir millors sabates fins que vaig veure un home que no tenia peus.

Una besada és com l'aigua salada, beus i la teva set aumenta.

Pots esflorar una persona amb el pes de la teva llengua.

Mai et desesperis enmig de les més fosques aficions de la teva vida, doncs dels núvols més negres cau aigua neta.

Un llibre obert és un cervell que parla,
tancat un amic que espera,
oblidat una ànima que perdona,
destruit un cor que plora.

Si vols coneixer el passat mira el present que és el seu resultat. Si vols coneixer al futur, mira el present que és la seva causa.

Si ets pacient en un moment de ràbia, escaparàs a cent dies de tristesa.

Els fils de la vida

Que som? On anam? Com ens movem? Són preguntes que ens podriem estar fent tot el temps i no crec que arribassim a treure'n una conclusió igual per a tothom. El que està clar es que ens movem, anam d'un lloc a un altre i feim la nostra vida. Però qui ens diu quant, cap on i com ens hem de moure? Som com titelles. Ens movem quan algú mou els fils que toca, i ens movem cap allà on ens porta. L'interrogant és saber qui és que mou els nostres fils.

Els fils de la nostra vida els mou la conveniència. La conveniència ens fa anar moltes vegades cap algún lloc sense saber el perquè, simplement hi anam perquè ens convé. No sabem realment quin és el camí ideal a seguir a la vida, però triam el que creiem més convenient. I com saps si una cosa et convé? Doncs no ho saps certament mai, però ho intueixes i hi veus molt poc marge d'error. Però moltes vegades quant som allà ens demanam com hem arribat fins aquí o com ens hem pogut ficar dins aquest embolic. Em actuat per conveniència inconscientment. A aquesta vida, tot depén de qui mogui els teus fils, perquè demostrat està que són els fils que ens moven a nosaltres i nosaltres no podem moure els nostres propis fils.

I ja que en certa manera podem triar qui ens mogui els fils perquè no ho feim? Doncs si!! Ho feim!! I aquí és on tots pecam de titelles, de ser les titelles de la vida!! Qui triam perquè mogui els nostres fils? Doncs triam qui ens convé més!! I ja tornam a ser una titella de la conveniència!!

Com no hi ha més remei que acceptar que som unes titelles de la conveniència, el millor que podem fer és sempre confiar en ella i si veim que una cosa ens convé, de cap!! I dir que un no actua per conveniència sinó per el que sent, es contradiu perquè dins els sentiments és on actua la conveniència, sempre que ens convengui desenvolpuparem un sentiment nou, sinó no. Tanmateix no som més que unes titelles tancades dins un món on la conveniència mou tots els fils a la seva manera: COM LI CONVÉ!!

Joc de sentiments

Conten que fa moltíssims anys es van reunir alguns sentiments i algunes qualitats de l'ésser humà. Quan l'Avorriment badallava per tercera vegada, la Bogeria va proposar: anem a jugar a les amagades!! La Intriga s'aixecà estranyada, i la Curiositat, sense poder contenir-se, demanà: A les amagades? I això com és? “És un joc on jo em tapo la cara i començ a contar, des de l'ú fins a un milió, mentre vostés s'amaguen. Quan acabi de contar, els buscaré fins que els trobi”, va explicar la Bogeria. L'Entusiasme va ballar de content i l'Alegria pegant bots que acabà per convèncer al Dubte, i fins i tot a la Indiferència, a la qual mai li interessava res. Però no tots van voler participar.

La Veritat va preferir no amagar-se. Perquè?, si al final sempre la trobaven. La Sobèrbia va pensar que era un joc molt ximple. En el fons el que li molestava era que la idea no havia sortit d'ella. I la Covardia va preferir no arriscar-se. La Bogeria ràpidament va començar a contar. La primera en amagar-se va ser la Peresa, que com sempre, es deixà caure en la primera pedra que va trobar. L'Enveja se’n anà darrera del Triomf, qui pel seu propi esforç havia aconseguit pujar a la copa de l'arbre mes alt. La Generositat gairebé no aconseguí amagar-se. Cada lloc li semblava meravellós per a algun dels seus amics. El llac cristal·lí per a la Bellesa. L’esqueix d'un arbre era perfecte per a la Timidesa. Una ràfega de vent li semblava magnifica a la Llibertat. Per fi després de pensar primer en tots, la Generositat acabà ocultant-se baix un petit raig de sol. L'Egoisme, en canvi, va trobar un lloc molt bò des del principi. Era ventilat, còmode, però el volia sols per ell. La Mentira es va amagar darrera de l'arc de Sant Martí. I la Passió i el Desig, entre els volcans. Quan la Bogeria ja gairebé acabava de contar, l'Amor encara no havia trobat un lloc per amagar-se, doncs tot estava ocupat. Fins que per fi va veure un roser i va decidir amagar-se entre les seves flors, no li veia les espines.

“Un milió!”, va dir la Bogeria. I va començar a buscar.

La primera a aparèixer va ser la Peresa que estava a només tres passes. A la Passió i el Desig, els va sentir per el tremolar dels volcans. En el moment menys pensat va trobar l'Enveja. I clar, també va trobar al Triomf. A l'Egoisme no va tenir ni que cercar-lo, doncs ell totsolet sortí del seu amagatall que resultà ser un niu d’abelles. La Bogeria de tant caminar tengué set, i a l'acostar-se al llac va descobrir a la Bellesa. Trobar al Dubte va ser molt mes fàcil. El va trobar assegut sense poder decidir on s'anava a amagar. Així va anar trobant-los a tots. El Talent estava per dins l'herba fresca. L'Angoixa, en una fosca cova. La Mentira, darrera de l'arc de Sant Martí. I fins que va trobar l'Oblit, que s'havia oblidat que estava jugant a les amagades. Però solament l'Amor no apareixia per cap costat. La Bogeria cercà darrera de cada arbre, sota cada rierol de la terra, en els cims de les muntanyes. I quan estava per donar-se per vençuda, va veure el roser. Agafà un petit pal i va començar a moure les branques. De sobte es sentí un dolorós crit. Les espines havien ferit els ulls de l'Amor. La Bogeria no sabia que fer per a disculpar-se. Perdónam, va pregar-li. I després de demanar-li perdó li va prometre que a partir d’aquí l’acompanyaria sempre. Des de llavors l'Amor és cec i la Bogeria sempre l’acompanya.

"Libro Almanaque, Escuela Para Todos." (2006)

Punteria o puteria?

Una ferida mala de curar, que t'ha costat molts mals dies i molts mals moments i quant la tens casi curada, casi tancada del tot que algú vengui i t'hi fiqui el dit i te la torni a obrir és el pitjor que et pot passar. T'exposes a haver de tornar a passar el mateix camí per tornar-la a curar i, a més, t'exposes a que et quedi una marca d'una mala cicatrització per haver-la tornat obrir.

El dilema és si posar el dit dins la ferida ha estat cosa de punteria o de puteria. Un pot tenir molta punteria i sense voler ferir a dins la ferida i obrir-la sense voler. La cicatrització amb un poc de sort serà bona, encara que no serà gens fàcil. Però quant parlam de que ha estat per puteria la cosa canvia. Molt possiblement et quedarà la marca d'aquella ferida casi curada que t'obriren a consciència. I tardarà el seu temps a curar i et farà tornar a aquells mals dies i a aquells mals moments. A vegades les coses són difícils de per si, però una racció doble ho és més encara. I per el dolor de la ferida i com ha estat ensatada un veu si ha estat amb punteria o amb puteria.

Si teniu ferides, vigilau-les bé o tapau-les, no es sap mai quant pot venir un dit a ferir.

Un despertar diferent

No heu tengut mai la sensació, just acabats d'aixecar, que es presenta un dia diferent? Que us trobau amb les forces i amb les ganes de menjar-vos el món?

Aquesta sensació l'he tenguda avui dematí. Aquest cap de setmana hi ha fira a Maria, dilluns és el meu sant i dissabte ho celebram amb els amics. Clar que tot això ajuda, però crec que ha estat un despertar diferent. Em veig enfora de tot mal de cap, amb ganes de tenir un bon cap de setmana i si cap, fer el que el cós hem demani sense donar explicacions a ningú ni tenir cap mal de cap. Alguna experiència excitant i emocionant i que m'allunyi definitivament de tot pensament que pugui rondar per dins el meu cap.

M'he aixecat per menjar-me el món, i ho faré!!

El sortir del Sol

Esteim de mal temps. Cada dia està ennuvolat, plou i fa fred. No fa ganes sortir al carrer ni fa ganes fer res. Però n'hi ha un que, malgrat totes les adversitats del dia, surt, surt cada dia, no falla mari. Surt totsol, no té qui li faci costat i encara que estigui tapat per els nuvols, o la pluja no el deixi ser protagonista, ell surt. Ell és valent i sap que tot mal temps sempre espassa. Simplement ho afronta amb paciència i amb les idees ben clares, espassarà.

Nosaltres tenim un "període de mal temps" i ja abaixam el cap, ja ens trobam malament amb nosaltres mateixos i ho veim tot negre. No tenim la força i la valentia per fer front al mal temps com si d'un dia qualsevol es tractàs com fa ell i comportar-nos com si res. Hem d'aprendre d'aquest que surt cada dia. Hem d'afrontar el mal temps de cara i amb paciència i perseverància, essent nosaltres mateixos i tot arribarà a espassar.

Planta-li cara al mal temps!!

Darrera la paret

A vegades sabem que a darrera aquella paret hi ha el que ens interesa, però no podem arribar-hi perquè enmig hi ha una paret. Una paret forta, que no es pot tomar. Una paret alta, que no es pot botar. Però que té una porta, tancada, però que parlant amb qui té la clau podem obrir-la i arribar al que volíem.

A vegades nosaltres ens construim la nostra pròpia paret davant el que volem o estimam. Veure el que estimes i no poder-t'hi acostar és la sensació de tenir una paret enmnig. Simplement us crusau les mirades, i no són mirades netes. No hi ha conversació més que la justa i necessària. I et fa mal, et sap greu, veus que t'has construit una paret aquí enmig. I ara, per obrir la porta que fer? S'obrirà amb el temps? Demanar la clau? Fer un foradet a la paret i conformar-te en veurer-ho per el foradet?

La clau depenent de com hagis fet la paret que us separa, no serà fàcil que obri la porta, i molt possiblement no l'obrirà mai. I el temps més que obrir-la la rovellarà i farà que sigui impossible obrir-la. I mirant per el foradet l'únic que faràs serà donar-li més voltes a com has estat capaç de fer tut totsolet aquesta paret i no t'aproparà mai al que vols. Però sempre, per molt de rovell que dugui una cosa acaba havent-hi una manera, prest o tard, d'obrir-la encara que el de dins ja no sigui el mateix per a tu.

No perdis les forces ni l'esperança, tot s'acaba obrint. Només és trobar la manera, i la millor manera a vegades és desfent a poc a poc la paret que tu mateix has fet per deixar-ho tot com abans.

Ho havia d'haver fet

Qui no li ha passat mai que per culpa d'una cosa que ha fet després no és sent bé amb ell mateix? Qui és que no ha tengut mai un malestar per fer voltes al cap a damunt un fet? Això és tenir mal de consciència. Una cosa molt difícil de digerir, per no dir impossible. Per alliberar el nostre mal de consciència hem de sincerar-nos amb els altres sobre el que hem fet. Però el mal de consciència només el té qui actua com no hauría d'haver actuat. Però la consciència no només hi és per fer-nos arrepentir d'un fet, que hauría de ser la seva única funció.

Moltes vegades ens juga males passades a nosaltres. Per culpa de la consciència no actuam com voldríem o com hauríem d'haver actuat, i després ens menjam el cap pensant que ho hauría d'haver fet tal i com ho sentía. L'ideal sería poder viure amb el terme mig de la consciència, que no ens faci sentir malament si no és necessari i que ens deixi actuar com ens demana el cor. A vegades un no diu el que realment sent per culpa de la consciència, i és pitjor. Perquè no li he dit el que sent? És una porta que t'està tancant la consciència. I igual amb els fets, no actuam de manera natural o com ens demana el cor per culpa de la consciència. Perquè no ho he fet? Una altra porta que ens tanca la consciència. Una porta tancada per la mala consciència és aceptable, ja que t'ho has cercat. Però una porta que et tanca la consciència impedint-te actuar com et demana el cor no està bé.

Que cerca de nosaltres la consciència? Cerca tenir-nos amb totes les portes tancades per trobar-nos sols nosaltres i la nostra consciència? Com pot ser tan dolenta una cosa que tenim per naturalesa per ser millors persones? Es pot dominar la conciència o per naturalesa ens ha de dominar ella a nosaltres?

No deixis que la consciència deixideixi per tu, decideix tu quan ha d'actuar ella!!

L'ocell i la flor

Avui en comptes de fer jo un escrit, deixaré un poema que he trobat i m'ha tocat bastant. És curt però diu més coses que molts de textes de dues pàgines. Cada un que hi trobi la seva interpretació, jo l'hi he trobat la meva i hi veig molt be el meu reflex.

Cómo envidio tu aroma,

dijo el pájaro a la flor.

Y yo envidio tu vuelo,

gentil la flor contestó.

El hombre, con su arrogancia,

falto de aroma y color,

y sin poder dejar el suelo,

flor y pájaro mató.

- José Narosky -

Aquella mà

No et preocupis, jo et donaré una mà!! Qui no ha sentit mil pics aquesta frase? Qui s'ofereix per donar-nos una mà s'està oferint per ajudar-nos. Demostra ser bona persona, que et te apreci i que li importes. Però no ha dit com ens donarà la mà...

Quan esteim drets és molt fàcil que ens donin una mà, perquè fora fer quasi força ens ajuden a mantenir-nos drets i tothom és bò per això. El problema és quant esteim caiguts a terra, que s'ha de fer força per tornar-nos a posar drets, aquí es demostra a qui importes realment i qui t'aprecia. A vegades la mà que veus venir no és per agafar la teva i estirar fort fins a aixecar-te, sinó per pegar-te una petita empesa i acabar-te de tirar per terra. Esteim a terra i demanam ajuda a qualsevol perquè ajudi a aixecar-nos sense saber si ens estirarà o ens pegarà una empesa cap a terra, i molt provablement d'on no t'ho esperis et surtirà una mà que et pegarà una empenta cap enrerra. Altra volta la mà que t'oferiràn serà bruta, et posarà dret però et deixarà la teva mà bruta també. Estaràs dret però et voltaràn per dur la mà bruta, no et veuràn amb bons ulls per ser com el que t'ha aixecat, perquè t'ha duit al seu territori perquè estàs en deute amb ell. Pensa bé a qui li agafes la mà, no totes són bones en un mal moment.

A vegades val més quedar assegut a terra que acabar tombat pel terra. No totes les mans són netes ni amb estimació, no totes t'aixecaran.

Era necessari?

Moltes vegades feim coses simplement perquè si. No tenim necessitat de fer-les però les feim. Unes vegades per avorriment, unes vegades per costum, unes vegades perquè anam gats, unes vegades per compromís, per mil coses, però les feim. Fer una cosa perquè si, sense tenir la necessitat de fer-ho és errant. Tota acció té una finalitat i un motiu, i des del moment que feim una acció sense finalitat ni motiu desestabilitzam tot lo altre i assumim les conseqüències ens vagi bé o no.

A vegades les conseqüències són tan petites que ni les notam, però hi són i se van acumulant. A vegades ens espenyen altres coses o altres plans i després ens arrepentim d'haver fet allò per fer. Moltes vegades no hi ha per tornar arrera, està fet i fet està. I una petita conseqüència que no es nota, i una altra, i una altra, i una altra, arriben a formar a llarg plaç una conseqüència terrible. I les conseqüències d'una acció feta per fer, sense pensar, et poden tirar per terra allò que tanta feina t'ha duit, allò pel que tant has lluitat o allò que tant estimes.

Fer per fer, val més deixar-ho fer. Pensa!!

Es cerca o es troba?

Diven que la vida té dues cares. Diven que a la vida tot és com tirar una moneda a l'aire i esperar que surti el que ens convé. Diven que la sort és un factor que marca la teva vida, amb sort triomfaràs per tot on vagis, i si no tens sort la vida no et somriurà, les coses no et sortiràn com toca. Però que hem de fer per tenir sort? Hem de cercar-la o ella ens trobarà a nosaltres? O simplement ja naixem amb sort o sense sort?

Un pensament que tenc respecte aquest debat és que la sort et troba a tu, o ets sortat o estrellat. Però també crec que ajuda bastant si la cerques, o més ben dit evites la mala sort. Cercar la sort em referesc a actuar amb el cap, perquè si tu realment actues sempre amb coneixement, si el que fas ho fas convinçut i segur de que és el correcte i que sortirà bé, la sort no hi té molt a influir. No podràs dir: he tengut mala sort perquè no haurà tengut paper a aquesta funció. El problema és quant feim les coses i deim ja veurem lo que serà. Aquí la sort si que hi influeix. Però no tens la necessitat de fer les coses i ja veurem que serà, no. Tu si actues de manera coherent i amb personalitat no necessitaràs tenir sort, però serà com si l'haguessis cercada perque tot et sortirà bé.

No esperis que vengui la sort a tu, ni tampoc t'obsessionis en cercar-la. Utilitza el cap i el cor i veuràs com tot et somriurà i no necessitaràs dependre del factor sort.

Fa fred

Quant perds algú que aprecies et sents totsol, tens una sensació de soletat mala d'aguantar. És una sensació similar al fred. És el mateix que quan et lleves l'abric, veus que et falta alguna cosa perquè tens sensació de fred. El fred fa que no sentis parts del teu cos com ara el nas, els caps dels dits, les orelles, etc.

Quan es perd una persona realment important, tens aquesta sensació de que et falta alguna cosa. Et sents despullat, veus que no acabes de ser tu mateix i no aconsegueixes tenir cap sentiment interior de felicitat ni d'alegria. Després ja és tard, ja duim el fred dedins, ja serà mal de fer llevar-nos aquesta sensació de fred de dins el cos. Per molt que ens ho creiem, no bastarà que ens posem un altre abric, no bastarà correguem cap al foc, duim el fred dedins i tardarem en sentir-nos bé.

Una vegada duguis l'abric posat, tenguis una persona a qui aprecies al teu costat, no te'l llevis per res, no la deixis perdre per res. Abríga't!!

El vent

Grenar les fulles del jardí, posar-les a un caramull després de tot l'esforç per poder-les arreplegar i veure com fa una bufada de vent i et tira tot el fet fins ara per terra és bastant dolorós. S'han de tornar a començar a arreplegar les fulles ara ja anant vius a que en venir la pròxima bufada de vent, ja tenguis el caramull de fulles arreplegat.

Trobar-te en situació de fer una passa envant en un cert moment, després de pensar i repensar si és o no és el correcte, i una vegada decidit a fer aquesta passa vengui "una bufada de vent" i ho tiri tot per terra fa mal, molt de mal. Hi ha situacions que una petita acció fora de lloc, una acció feta sense pensar, unes paraules mal expressades, poden ser la bufada de vent que se'n porti el que realment t'ha duit feina i has lluitat per aconseguir.

Però el culpabe no és el vent, el culpable ets tu per no tenir en compte que pot fer vent i tenir-ho ja tot arreplegat.

Plou

Plou, plou molt i estic darrera els vidres mirant com cau l'aigua. Em dóna molt a pensar, és un pensament difícil. Cauen gotes del cel, és l'oportunitat d'arreplegar-les per poder beure avui demà i passat, però per por a no banyar-me no surt a arreplegar-les. Quant toquen al terra les gotes es desfàn i s'embruten, ja no serveixen per beure. El sol ja ha eixugat el terra, ja és tard per sortir a arreplegar-les.

Són oportunitats que et dóna la vida, les veus passar però per alguna raó tens por i no les agafes. Et dones compte del que t'ha passat quant, igual que amb les gotes d'aigua, les veus desfetes, que ja no hi són. Veus que s'ha desfet aquella oportunitat que tenies, perquè no has sortit a per ella per por de no banyar-te, per por de que no sigui el que tu cerques. I després et dónes compte de que pot ser si era el que cercaves i necessitaves, però ja no ho sabràs mai. Has fet tard, ja ha tocat a terra, ja s'ha desfet i no t'ho perdones.

I aquí estic, darrera els mateixos vidres esperant que torni a ploure per sortir a banyar-me. Aquesta vegada no faré tard.

Quant plou, banya't!!

Aquella mirada

Les persones utilitzam el llenguatge com a eina de comunicació. Una mateixa conversa es pot interpretar de mil maneres, però, perquè xerrar si basta amb una mirada?

Segur que vos han atravessat mil pics amb la mirada, vos han provocat amb la mirada, vos han incitat a fer alguna cosa, vos han acabat de convèncer només amb una mirada, i mil coses més.

D'una mirada es desprenen uns sentiments, uns sentiments molt més forts que els que puguin sortir de les paraules. Dins una mirada es veu l'honestitat, es veu l'amor, es veu tot. Mirar-se fixament és senyal de compenetració, és senyal de voler-se donar a entendre, de voler expressar el que un realment sent.

No neguis mai una mirada, no neguis mai expressar els teus vertaders sentiments.

Passat, present o futur?

Es diu que viure del passat fa lleig, quedar estancat en el present és de covards i només pensar en el futur és desaprofitar el que tenim en aquest moment.

Del passat hem de tenir-ho tot present, un record o una experiència del passat sempre ens pot ser de gran ajuda en el present o en un futur. Una possible visió o intuició del futur ens pot ajudar a superar obstacles que es crusaràn al nostre camí, i el present és el present, que dir del present, és el que tenim, és el que hem d’intentar viure al màxim i conservar per al demà o si convé intentar-ho oblidar o esborrar del nostre futur.

Jo em qued amb un present amb experiències del passat i amb qui i el que m’interesi d’aquest present aniré cap al futur. Ens veim un demà.

Al mal temps bona cara

És una frase feta que té els seus anys però sense una aplicació vertadera. Si esteim malament i feim bona cara ens trobarem millor? Si algú ens fa mal i feim com si no ha estat res se’ns curarà aquest mal?

Els sentiments hi són per exterioritzar-los, un sentiment que corr per dins nosaltres i no el deixam expressar, no el deixam sortir, serà un sentiment mort. Un sentiment que ens farà mal a nosaltres mateixos i no aconseguirà la seva meta naturar, incidir en altres persones. Si un durant el mal temps ha de fer mala cara la fà, ja que és així, expressant els nostres sentiments, que ens aconseguirem aixecar. Un sentiment que no surt, és com un sentiment que mai a existit. No privis mai a un sentiment de la llibertat que li pertoca.

L'estrella Polar

Diuen els qui entenen d’astronomía que aquesta estrella ens ajudarà sempre a orientar-nos durant la nit. I jo em deman a jo mateix, de què em serveix orientar-me durant la nit si després perdo el nort durant el dia? Durant el dia també necessitam estar orientats, tenim unes responsabilitats i unes rutines que hem de cumplir. El que em fa pensar això és que l’estrella polar no ens veu capacitats per passar el vespre sense algú que ens guii.

A la vida ens trobarem moltes estrelles polars, que ens volen guiar i dur per on ens diguin. Veuen diferent el dia de la nit. A la nit li tenen més respecte i és on no ens volen deixar anar lliurement. Pot ser sigui perquè simplement ens volen al seu costat, o perquè no ens volen al costat d’altres. Hi ha estrelles que ens agradaria estar guiats per elles, però no sempre ens guía qui volem o qui ens convé, per tant, a davant aquest dubte l’unic que puc dir és que jo m’estimo més anar perdut que anar fermat per una estrella polar que no em convenci. Estrella Polar gràcies per existir.

Sempre hem de caure?

La vida és un llarg camí, a vegades d'asfalt (que caus i et cremes) i a vegadres de predres (que caus i et fas mal). La vida està dissenyada perquè caiguem i ens aixequem així com poguem, perquè aprenguem dels nostres errors, perquè no ens equivoquem dues vegades allà mateix. Però un gran dubte tenc jo: Realment és necessari caure per aprendre? Perquè hem de fer-nos mal per veure les coses? I així i tot sempre s'ha dit, l'home és l'únic animal que cau dues vegades a la mateixa pedra. Per tots aquells que hem caigut, AMUNT!!

Ser o no ser

Possiblement el més senzill sigui avançar... no importa la direcció, no importa la manera d'arribar, l'únic important, es que, durant el nostre camí, no falti aquesta multitud d'ànimes que sempre, sense excepció, ens han acompanyat sense adonar-se'n de que eren el nostre millor company de viatge... callats i, tal volta, sense veure que sense ells no hauriem intentat posar-nos drets i emprendre el camí.